Què fou el Parc Catalunya?

/ / Habitatge públic

Va ser una utopia dissenyada i una gestió revolucionària. Això és, una reivindicació inventada que es traduí en poder públic.

Feia ben poc de la mort de dictador, encara no s’havien celebrat les primeres eleccions generals del 1977 i érem dos anys abans de les municipals del 1979, quan una ciutadania activa va imaginar un gran parc sobre l’últim espai edificable al cor de la ciutat. Llavors, Sabadell tenia col·lectors a cel obert i abocadors entre barris, on alguns accidents mortals hi hagué; molts barris perifèrics mancaven de llums i paviments i fins i tot alguns de l’eixampla; al d’Espronceda unes obres fallides deixaren durant anys la caixa del carrer buida, amb pous de claveguera i bordons alçats a un metre de desnivell. Als barris hi havia ‘escuelas nacionales’ i religioses al centre i l’ajuntament ni solars tenia per les escoles programades i alguna en va fer en barrancs; i eren milers les criatures sense escolaritzar. Centres d’assistència primària cap. I la Gran Via feta, però sense pagar. La zona verda més gran era la plaça Marcet.

 

Plantada d'arbres als terrenys del Parc Catalunya (febrer 1986). Autor: Andreu Massagué/CODEM
Plantada d’arbres als terrenys del Parc Catalunya (febrer 1986). Autor: Andreu Massagué/CODEM

 

En aquest món de necessitats vam afirmar: ‘volem un parc’, i gros ! I ni sabíem com podia ser un parc a la mediterrània, però el volíem natural com els anglesos, lluny del de la Ciutadella, únic exemple proper.

En les sessions de la invenció de la reivindicació es va plantejar com de gros i la resposta va ser de TOT l’espai, fins al punt que, uns anys després, a alguns els va semblar una renúncia excessiva edificar la façana de l’Eix Macià.

Una iniciativa ciutadana forta i valenta, amb plantades populars d’arbres i repressió a cops de porra per part dels ‘grisos’, va suposar una demanda incontestable per als partits locals en la campanya de les primeres municipals. Fins el punt que també Alianza Popular estava a favor del Parc: “costarà molts milions, perquè caldrà indemnitzar la propietat, però sí”. Aquest era el to del debat electoral que es va celebrar a Belles Arts. I com a representant del PSUC, l’esquerra de l’esquerra em requeria si ens atreviríem a expropiar-lo. Vaig defugir la resposta, perquè no es tractava que un jutge ens condemnés a pagar milions, evident!, però aquesta va semblar una posició massa tova, en front una pressió que era màxima (en el futur el sòl es va adquirir, mai expropiar).

 

Eix Macià i Parc Catalunya al 1991.Andreu Massagué/CODEM
Eix Macià i Parc Catalunya al 1991. Andreu Massagué/CODEM

 

En el programa d’urbanisme del PSUC hi vaig proposar fer-hi un Centre Direccional, això és un centre descentralitzat i el Toni Farrés em va dir: bé, però això no ho expliquis, no cal… Aquest centre fou l’Eix Macià. Tampoc no era cap descobriment en un lloc on el Banc de Sabadell ja hi tenia les oficines centrals. Però les noves edificacions van pagar la urbanització del Parc (i la del Taulí, con a torna). Això fou en temps de Dolors Calvet com a regidora, perquè el procés del Parc durà més de 12 anys. I el resolgué amb una potent gestió urbanística pública que comptà amb altres complements, com els habitatges de Plaça Espanya o el polígon industrial de Can Roqueta. El fet que el Parc no costà res a la ciutat és ara, passats els anys, una dada molt ignorada.

Tanmateix, la gestió municipal activa i progressista i de mirada llarga fou possible perquè abans una ciutadania ben boja inventà i va prefigurar una ciutat futura situada a tota una altra òrbita, en un moment en que els partits no podien sinó ser receptius a les demandes ciutadanes. O sigui, no com ara, que el poder adquirit els fa impermeables i els permet menysprear-les i, alhora, esdevenir penosament “realistes”.

Però no ens queixem, aquesta dura realitat només és parcial i l’acció ciutadana pot encara ser utòpica i radical. El Parc Catalunya es va reivindicar quan encara no havia passat una dècada des del maig del 68: ‘siguem realistes, demanem l’impossible’ i potser alguna cosa d’aquella cultura hi tenia a veure. I ara tampoc no necessàriament aquell esperit a mort del tot i encara avui podríem repetir la jugada. Només cal fixar-nos un gran i nítid objectiu, definir-lo bé, exposar-lo clarament i esbombar un debat ciutadà que trastoqui la rutina de les properes eleccions municipals.

A no ser que siguem una societat tan rica i conservadora que no ens calgui aspirar a res de significatiu i gran, un nou Parc Catalunya 2.0 és plenament factible. Segur.

Publicat a l’iSabadell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *